divendres, 12 de novembre de 2010

Conferència de Frato

Acabo d’escoltar la conferència de Francesco Tonucci i, realment, ha estat molt interessant. A continuació us redacto una part dels apunts que he agafat d'aquest gran discurs.

Hem de portar al nostre fill a una ciutat ben governada. Quin sentit té una ciutat sense avis ni adults? Els nens els volen, els necessiten a la seva ciutat.

Els primers dies, mesos i anys de vida són els més importants de la nostra vida, condicionen tota l’experiència posterior. Tot el que aprenen a l’infància seran les nostres bases a l’adolescència.

Els accidents de motos i cotxes, la droga, l’alcohol... no són drames adolescents, sinó conseqüències coherents d’un error en l’educació infantil.

L’última dada dramàtica i científica és que l’esperança de vida dels actuals infants i adolescents serà menor a la dels seus pares i avis.

Els nens d’avui en dia no poden sortir de casa. Tenen la mare taxista que els porta i els recull dels llocs on volen o han d’anar: a casa dels amics, a l’escola, a les activitats extraescolars...

La importància del joc en el desenvolupaments de l’infant.
Jugar amb adults davant no és jugar. No es pot. És una regla del joc. El joc pertany al món del plaer i aquest és incompatible amb la vigilància.L'absència dels adults és una condició necessària del joc.

En aquesta imatge Frato vol representar que per la nostra societat, els nens són un perill tal com diu el cartell.



Triar un amic, un joc i un espai és impossible a la societat actual. Els nens tenen amics obligats, controlats, fills dels amics dels seus pares i companys de l’escola.
L’ideal seria viure l’experiència de la sorpresa, de la meravella, del plaer, viure el calfred del risc, de l’aventura.

Françoise Dolto (1908-1988) va ser una psicoanalista francesa que deia que s’havia de gaudir del joc a través dels riscos.
Estem massa presents i els adults de l’actualitat jugaven sols quan eres petits.

Si no hi ha nens, els adults som pitjors persones. Seriem més agressiu, mostraríem més la nostra prepotència i faríem només coses dolentes. Per sort, amb la presència d’infants, els adults canviem el nostre comportament.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Bloc d'educació

Mireu! He trobat aquest bloc d'educació. Penso que és bastant interessant, sobretot l'apartat on hi ha vinyetes d'en Tonucci:

http://www.utopiayeducacion.com/2007/05/las-reflexiones-de-frato-por-francesco.html

diumenge, 17 d’octubre de 2010

La violència de gènere no és cap joc

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Cantos entre balbuceos

El passat dijous vam veure un documental a plàstica titulat “Cantos entre balbuceos”, on nadons descobrien els diferents materials: paper, pintura, pinzells, fang...

La infància demana viure el seu temps, sense presses, amb respecte.
Són poques les certeses i moltes les incerteses quant als nadons.
En aquesta activitat, en contraposició amb la de la panera dels tresors, l’educador intervé com si fos un més, de manera que els nens imiten els seus moviments. Les seves mans busquen sentir i comprendre. No tenen la lateralitat definida, per aquesta raó agafen els objectes amb les dues mans, esquerra i dreta. Senten que toquen mitjançant una mà prestada. Coneixen la matèria a través del tacte i del gust. La boca mostra les maneres que té un paper de trencar-se. Gaudeixen descobrint. Però el joc acaba una vegada descoberta la màgia.


La meva mà: 21 mesos
Apunts: 14/10/201o

dijous, 14 d’octubre de 2010

Un nou model d'E.F

Abans de la reforma educativa de la LOGSE (1990), s’estudiava una assignatura anomenada Educació física de base, on es donaven les capacitats perceptiu-motrius al temari, però amb un altre nom: capacitats psicomotrius.
En la psicomotricitat NO es treballen les capacitats psicomotrius, sinó que s’utilitzen diferents tècniques especialitzades en l’àmbit de la psicologia.

Amb la LOGSE, com ja hem dit en entrades anteriors, l’educació passa a ser integral, és a dir, engloba totes les dimensions de l’infant.
Però això només és teoria, perquè en la pràctica, els mestres, o per manca de sentit comú o per indiferència, no sempre ho apliquen.
Està instaurat el terme “psicomotricitat” a l’etapa infantil perquè es desconeix els beneficis de l’Educació Física i perquè encara es confonen els termes.
Amb la LOGSE, els psicomotricistes no tenen lloc a nivell social en l’educació, perquè l’educació és integral i ja ho ha d’incloure tot. Per aquesta raó, ja no té cap sentit parlar de “psico”. Malgrat això, l’objectiu dels psicomotricistes segueix sent formar part d’una àrea externa a l’Educació Física. Volen que continuï la psicomotricitat a l’etapa infantil i inclús en els primers anys de la primària, simplement per l’interès de tenir el seu espai professional.

Amb quines situacions ens podem trobar si anem a una escola a veure els nens d'entre 3 i 6 anys realitzar activitat motriu?
1. Que hi hagi un professor especialitzat en psicomotricitat, és a dir,  que hagi fet un curs.
2. Que hi hagi un mestre que pensi que per treballar les capacitats perceptiu-motrius està fent psicomotricitat.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Les capacitats condicionals

El mes passat vam veure les capacitats perceptiu-motrius, avui veurem les capacitats condicionals.

1. Flexibilitat
2. Força
3. Resistència
4. Velocitat

Per començar, recordem que totes les capacitats són innates i que estan vinculades al sistema nerviós.

Perquè són beneficioses les capacitats condicionals?
Per tenir una bona qualitat de vida i per realitzar tasques sense cansar-se (massa).

Quina relació hi ha entre les capacitats perceptiu-motrius i les capacitats condicionals?
Que la correcta realització i enriquiment de totes elles, ens permet adquirir les habilitats motrius.

Treballar la RESISTÈNCIA provoca: una millora en el sistema cardiovascular, tenir més musculatura i més  glòbuls vermells.

Nosaltres com a mestres, haurem d’estimular als infants a través de formes naturals (caminant de forma continuada, jugant...)

La VELOCITAT (de reacció) serveix per reaccionar ràpidament en qualsevol situació.

La FLEXIBILITAT és la millor prevenció per no lesionar-nos a l’hora de fer un moviment.

Conclusió:
No hem de veure les capacitats condicionals com si fossin activitats per a atletes o esportistes professionals, que només volen enfortir-se físicament, sinó com formes naturals que utilitzem (tant nosaltres com els infants) en el dia a dia per desenvolupar-nos millor i tenir una més bona qualitat de vida.
Treballar de manera natural les capacitats condicionals també provoca autoestima, salut, ossos enfortits i la realització de qualsevol moviment de manera eficaç.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Contaminació acústica

Avui en dia és molt difícil no escoltar música, ja que a qualsevol lloc urbà, metro, discoteca, centres comercials, etc, hi ha. Per aquesta raó, la gent ja no li dóna importància i mai paren a escoltar-la detingudament.

Penso que, com a futurs mestres, nosaltres hauríem de contribuir perquè la música torni a adquirir la importància que li pertoca. Com? Primer de tot, fent silenci. Perquè sense silenci la música no existiria. Hem d’aprendre a escoltar els ocells, els petits sons naturals que fan la vida, l’aire... el món ha d’aprendre a gaudir d’aquests petits plaers.

Un altre problema molt greu a la societat és la quantitat de soroll que ens envolta. S’ha de tenir consciència que el soroll i la quantitat de decibels que ens persegueix cada dia repercuteixen la nostra salut, i degraden la sensibilitat auditiva i el costum d’atendre. Com a educadors, hem d’intentar mantenir el to de la veu i no pujar-ho massa. Una bona mímica facial i expressiva ens pot ajudar a captar l’atenció del infants sense necessitat de cridar.


Cristina Chamorro Martín    

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Els dos hemisferis

Després de llegir el primer capítol de Vídeo y educación, hem de saber diferenciar quan utilitzem els diferents hemisferis del cervell.

Els vídeos "lliçons" s’han de veure individualment.
Són vídeos que no fan un ús propi del llenguatge audiovisual, no ens emocionen ni ens transmeten res, per tant l'hemisferi utilitzat és l'esquerre.

En canvi, els vídeos "motivadors" són rics i adequats per veure en grup i treballar-los a classe per tal de debatre amb els companys. L'hemisferi de les emocions, el dret, és el que domina al veure aquest tipus de vídeo.

Edu3.cat

dijous, 30 de setembre de 2010

L'educació física

Quines ciències han contribuït al desenvolupament de les pràctiques corporals i motrius?
1. Psicologia
2. Medicina
3. Filosofia
4. Sociologia

En què pot contribuir l’Educació Física en la societat?
- És integradora
- Facilita la comunicació
- Relaxa el cos i l’ànima, evadeix en els moments d’estrès.
- Desenvolupa les capacitats perceptiu-motrius
- Ajuda a vèncer pors, timidesa, a conèixer més als demès i a tu mateix.
- Pot aportar una alimentació equilibrada i prevenir obesitat, colesterol i infermetats cardiovasculars.
- Augmenta l’autoestima
- Crea un hàbit de fer les coses quan toquen.

L’educació en general ha de donar resposta al que passa a la societat. Hem de conèixer els nostres infants i què necessiten, contribuir i ser útils.

Què ha passat quan l’Educació Física només ha estat influenciada per una disciplina/ciència?
Que es converteix en una pràctica no educativa, sinó instructiva.

Quins han estat els educadors de l’Educació Física al segle XX?
Instructors amb formació militar o esportiva, que no eren mestres.

Quina és la conseqüència de que els educadors fossin instructors?
Desprestigi. Perquè les persones que la impartien tenien baixa formació i històricament no han format part de l’equip de professors.

Per què està més bé considerada la psicomotricitat que l’Educació Física en l’Educació Infantil?
Perquè tenim la idea que la psicomotricitat està relacionada amb el treball emocional i l’Educació Física al treball mecànic/físic. (esport)

Abans de la LOGSE (1990), existia l’anomenat “model conductista”, que era l’educació mecànica; però, amb la reforma educativa va passar a ser un model “constructivista”, que consisteix en l’educació integral, la qual implica les dimensions de les persones i engloba totes les manifestacions corporals i motrius per educar.

Arguments per donar a un psicomotricista i explicar-li que no és més important la psicomotricitat.
Ja no té sentit parlar de “psico” i “socio” perquè amb la LOGSE es trenca la idea conductista i aquests termes ja estan integrats en l’Educació Física.

Com ha de ser l’Educació Física en l’etapa infantil?
Integradora, natural. En la que s’utilitzi el cos en tot moment.

Com no ha de ser?
Instructiva

dimarts, 28 de setembre de 2010

Fem audició!

Quina diferència hi ha entre sentir, escoltar i entendre?
Sentir: és un acte fisiològic i involuntari.
Escoltar: per escoltar s’ha de parar atenció, es tracta d’un acte voluntari.
Entendre: és un procés mental.

Una audició és escoltar música. Hi ha dues maneres de fer audició.
1. Audició en directe (concert, llogar músics...)
2. Música enregistrada (cd, dvd, youtube...)

És molt important que al llarg de tota la nostra vida com a mestres d’educació infantil fem que els infants gaudeixin d’audicions per tal d’enriquir-los l’oïda des de ben petits, i així vagin desenvolupant la fase més important d’aquesta etapa “ESCOLTAR”.
  
Quina música és la més adequada pels nens? Els hi podem posar qualsevol tipus de música?
Depèn de l’objectiu, però mai hem de deixar-los escoltant música més de 2 minuts.
Podríem posar música que ja coneixen i interactuar amb ella. Pot ser una activitat molt interessant, perquè podem relacionar les cançons amb objectes, imatges, etc i jugar amb aquest recurs.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Cançons infantils

Diferents tipus de cançons infantils i jocs de paraules

·  Tres cullerades d’arròs, pim, pam, flors
·  Ninou ninou la cua del bou
·  Lluna, lluneta, ben rodoneta, roda ben fi fins demà al matí
·  Maneta blanca, maneta rosa, per tot es fica, per tot es posa


Compàs de 2/4

http://blocs.xtec.cat/socmestre/2007/11/01/peixpeixet/
Tres i tres i tres fan nou, nou i tres fan dotze (bis)
Dotze i tretze vint-i-cinc, ai ves qui ho diria (bis)

Do, re, mi, al jardí; mi, fa, sol, hi ha un cargol; fa, mi re, molt lleuger; mi, re, do, tot rodó.
Do, si, la, se’n va anar; si, la, sol, ell tot sol; fa, mi, re, molt lleuger; mi, re, do, cap al Japó.

Per què tenim les dues mans? Dues mans, dues mans. Per què tenim les dues mans? Dues mans.
Les mans són fetes per picar. Per picar. Per picar. Les mans són fetes per picar. Per picar.
Per què tenim el nostre cap? Nostre cap, nostre cap. Per què tenim el nostre cap? Nostre cap.
El cap serveix per dir que sí. Di que sí, di que sí. El cap serveix per dir que sí, di que NO.
I les orelles per què són? Per què són? Per què són? I les orelles per què són? Per què són?
Tenim orelles per sentir. Per sentir, per sentir. Tenim orelles per sentir. Per sentir.
La nostra boca per què és? Per què és? Per què és? La nostra boca per què és? Per què és?
Tenim la boca per cantar, per cantar, per cantar. Tenim la boca per cantar. Per cantar.

Compàs de 3/4
Dins la fosca tot d’una, sobre el tronc d’un vell pi, se’n filava la lluna com el punt d’una “i”. Olarà-liria, olarà-liró, olarà-liria, olarà-liró.

Compàs de 4/4

http://socmestre.blogspot.com/2007/12/dalt-del-cotxe.html

dimarts, 21 de setembre de 2010

Desenvolupament de la producció artística

Per fer que els infants realitzin obres artístiques (dibuixos), cal estar atents a múltiples factors.

Objectiu:
Hem de fer que els nens desenvolupin la capacitat d’expressar-se mitjançant imatges.

1) Primerament cal seleccionar bé el tema que han de dibuixar i motivar-los perquè els interessi.

2) Formes de representació.
Abstractes: són formes que NO representen coses o éssers. L’artista utilitza l’expressivitat per comunicar el tema de l’obra.
Figuratives: són formes que representen coses o éssers.
Pictogrames: són formes que es representen de manera esquemàtica.
Realistes o mimètiques: són formes que procuren reproduir l’aparença visual de les coses o dels éssers.
A mesura que el nen va adquirint un major grau de discriminació perceptiva, les imatges representades poden tenir més realisme.
Expressionistes: són imatges que deformen l’aparença visual de la realitat per augmentar l’impacte emocional de les representacions. Els nens, de manera espontània, realitzen deformacions en les representacions per raons emocionals.

Els infants esquematitzen les formes, però si ja tenen 5 o 6 anys poden dibuixar el que veuen i perceben (figuració). També podem animar-los a que expressin les formes amb diferents colors (abstracció).

Un arbre de color vermell està bé o malament?
Si la intenció és expressar els sentiments pot estar bé.
Si la intenció és representar la realitat estarà malament.
Dibuix realitzat per:  Cristina Chamorro
Quan els nens adquireixen una nova forma de representació, cal que el professor, a més de conduir la descoberta, proposi temes perquè els alumnes, en algunes ocasions, continuïn expressant-se amb les formes de representació que havien adquirit anteriorment. Així, els nens podran indagar, paral·lelament, la força expressiva de diverses formes de representació, augmentar el seu univers imaginatiu i adaptar les seves obres plàstiques a les diferents intencions comunicatives.
Per aconseguir-ho cal que el professor els faci conèixer obres d’art abstractes i figuratives més o menys esquematitzades, realistes o expressionistes.

3) L’elaboració de l’obra. Cal seleccionar eines, tècniques i materials diversos i manipular-los experimentant-ne les possibilitats.

4) La composició. Cal que el creador estigui atent als efectes expressius i emocionals que provoquen els canvis en la composició.

Apunts: 21/09/2010

dilluns, 20 de setembre de 2010

Les capacitats perceptiu-motrius

Quina diferència hi ha entre capacitat i habilitat?
Les capacitats són innates (genètiques) i les habilitats s’adquireixen amb qüestió de pràctica.
Quan més faci un nen un exercici més automatitzarà aquell moviment.
Les capacitats perceptiu-motrius es desenvolupen mitjançant els sentits i estan relacionades amb el sistema nerviós.

Capacitats perceptiu-motrius
Percepció kinestésica, percepció de l’espai, percepció temporal, lateralitat, equilibri, to postural/muscular, respiració.
- Percepció kinestésica: és la capacitat de tenir consciència del nostre cos. Ens dóna informació sense necessitat d’utilitzar la vista.
- Lateralitat: és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. Si ets dretà, és la part esquerrana del cervell la que domina la motricitat, i viceversa. Això és degut als hemisferis cerebrals, que controlen el costat contrari.

Un nen que no té definida la seva lateralitat és que no té estimulació motriu. Això pot ser degut a que va a l’escola en cotxe, arriba, s’asseu a la cadira i no es mou, no juga en un ambient natural, etc... Per aquesta raó NO són beneficiosos els exercicis d’un amb un, és a dir, les típiques cues on han d’esperar a que el teu company faci l’activitat per després fer-la ells. Així només estan desaprofitant temps on podrien estar desenvolupar les seves capacitats.

Nosaltres, com a futurs mestres, haurem de contribuir a que els nostres alumnes puguin definir la seva lateralitat.

Com?
A través d’experiències naturals, de jocs...
Qualsevol moviment afavoreix el procés de lateralització.

Per què és tant important motivar les capacitats perceptiu-motrius dels infants?
Perquè és l’edat anomenada "sensible", a la qual és més fàcil desenvolupar aquestes capacitats. A més, el sistema nerviós té molta més plasticitat.

Els mestres que no donen materials i espais adequats als seus alumnes no tenen sentit comú. Si no es desenvolupen aquestes capacitats, l’infant pot tenir greus problemes per relacionar-se i gaudir amb altres companys, i altres trastorns com la dislèxia.

Apunts: 17/09/2010

dissabte, 18 de setembre de 2010

Desenvolupament de la interpretació crítica

Les obres artístiques poden provocar una sensació o una altra segons l’espectador i les històries que l’envolten. És bo que el professor guiï el procés d’observació de l’infant amb una sèrie de preguntes.

1)  Percepció experiencial. L’observador comunica com el commou l’obra.
Per fer-ho s’utilitzen analogies, metàfores i símils. Aquest nivell d’interpretació també està condicionat pel tipus d’experiències prèvies de l’espectador.

2)  Nivell de descripció formal. Es tracta de fer menció de les característiques dels elements plàstics (línia, color, volum, textura...), del tipus de material (tela, cartró...), de la tècnica, de la forma, de la representació i de la manera com interactuen aquests elements entre ells per formar una totalitat (ordre compositiu).
Tot aquest procés aguditza la percepció.

3)  En el nivell temàtic es tracta de desxifrar la intenció comunicativa de l’artista. En una obra podem reconèixer les representacions (cases, arbres...), el gènere (històric, paisatgístic...) però, hem d’interpretar els conceptes i els sentiments que ens vol comunicar l’artista.
És molt importar esmentar que les obres d’art no tenen significats tancats. Com hem dit anteriorment, és l’espectador qui finalment li dóna un significat a l’obra.

4)  Símbols. Els símbols de les obres solen estar relacionats amb el tema d’aquesta. No totes les obres artístiques, però, contenen símbols.
Entenem per “símbol” la representació que fa perceptible una idea que difícilment es pot explicar amb paraules. Són molts els símbols que es poden apreciar pel context on es troben o perquè es coneix la significació de l’artista.

5)  És imprescindible fer referència al context històric de l’obra, ja que sempre s’observen característiques pròpies d’aquest. També es poden comparar amb obres d’artistes precedents o posteriors. Es tracta de relacionar factors socials i culturals amb les característiques de l’obra.

Obra de William Turner analitzada a classe, anomenada: El temerari (1839)

Apunts: 16/09/2010

divendres, 17 de setembre de 2010

Història de l'E.F


Apunts: 16/09/2010

dijous, 16 de setembre de 2010

La panera dels tresors

De què són capaços els nens de 6 a 12 mesos?
Què podem deixar a l’abast dels nadons?
Què és la panera dels tresors? Què hi ha?

http://escolabressolxipxap.blogspot.com/2008/10/la-panera-dels-tresors.html
La panera dels tresors és una proposta de joc adreçada als infants de 6 a 12 mesos. Es tracta d’una activitat d’exploració que consisteix a posar tot tipus d’objecte en una panera, escollit amb la finalitat de proporcionar estímul i experiència als cinc sentits de l’infant. Al voltant no pot haver res, ha de ser un espai lliure, llis i ampli.
Dintre de la panera podem trobar qualsevol material amb el propòsit que el nadó experimenti: paper, cartró, fusta, vidre, ceràmica, goma, pell, tela...
En aquesta activitat sempre hi haurà la vigilància d’una persona adulta que, no obstant, no podrà intervenir.
La panera s’ha de deixar en un espai ampli, llis, suau i sense objectes fora del cistell.
Cap dels materials escollits és tòxic i els objectes es renten diàriament per a l’ús dels infants. Els nadons exploren sobretot amb la boca i també amb els dits.
Hem d’esmentar que la boca és l’òrgan que ens dóna la informació més precisa i ens ofereix innumerables oportunitats d’aprenentatge: temperatura, textura, sabor...
Ulls, boca i mans treballen coordinats per percebre les qualitats dels objectes.
La curiositat, en aquesta edat, no té límits. Els infants, busquen, seleccionen i trien.
La imitació també és una font d’aprenentatge que utilitzen molt els nadons. Ells gaudeixen amb altres infants i creen una atmosfera de complicitat.

Imatge:  Jo, observant un objecte de la panera, a l'escola bressol.
Objectius:
L’objectiu principal de la panera és aportar experiències sensorials als nadons, com també despertar la seva curiositat i desenvolupar la seva capacitat de decisió.

Resultats:
El nen pren consciència del seu propi cos.
Els processos mentals fan que les connexions neuronals vagin progressant.


Apunts: 14/09/2010

diumenge, 12 de setembre de 2010

La percepció visual

La percepció, dins del sistema general de processament de la informació o sistema cognitiu, ha estat definida com el procés d’extracció activa d’informació i d’elaboració de representacions. La percepció és un recolzament bàsic de tots els processos cognitius superiors com són la memòria, l’aprenentatge, el raonament, el pensament...

Característiques del desenvolupament perceptiu:
L’essència de la percepció consisteix a ser selectiva per organitzar amb facilitat el que veiem. Aquesta funció operativa, a vegades, dificulta la percepció de qualitat.
Per enriquir el procés perceptiu, hem de tenir en compte els aspectes següents:

1) El procés de desenvolupament de la diferenciació perceptiva: Els nens i els adults poden augmentar la capacitat de diferenciar les qualitats de les formes gràcies a la suma d’experiències perceptives, és a dir, desenvolupar la percepció sempre és qüestió de PRÀCTICA.

 2) La centralització perceptiva, el procés de superació: Els nens petits solen fixar-se en una sola forma del camp visual. Cal estar atent a la manera com una determinada forma influeix en la globalitat del camp visual i viceversa.

3) Els mecanismes cognitius o marcs de referència que afecten la percepció visual.

Generalitzacions: Són el que esperem veure en un determinat moment gràcies al record d’experiències anteriors.
Estereotips: Són representacions gràfiques esquematitzades i estandarditzades.

- Les generalitzacions i els estereotips provoquen constants visuals que són interferències que reemplacen el que veiem pel que sabem.

- La història de la nostra vida: els coneixements, els sentiments, els valors…creen marcs de referència que fan que veiem determinades coses d’un camp visual i passem per alt l’altre.

- Ensenyar a observar la realitat i la manera com aquesta ens commou (ensenyament de les arts plàstiques), oferirà recursos i crearà necessitats perquè els estudiants observin amb marcs de referència amplis, variats i subtils.

Exemple explicat per Roser Rahola:
Un dia, quan la Roser tenia la nostra edat, havia de fer una substitució a una escola i va comprar unes flors perquè els nens les dibuixessin. Les va posar en un gerro però no els hi va explicar que havien d’observar-les bé abans de començar a dibuixar. Quan la Roser va mirar els resultats, només un nen hi havia dibuixat el gerro amb les flors a dins, la resta va fer el típic jardí amb floretes que estaven acostumats a veure i a fer.

La mirada és selectiva, està determinada pels interessos propis i pels records d’experiències anteriors.
Hem d’ensenyar als nens a mirar des de ben petits, perquè després de l’observació ve la percepció, i aquesta és essencial per un bon aprenentatge, sense estereotips i generalitzacions. Però no només és imprescindible ensenyar-los a observar i percebre, sinó també hem de conversar amb ells, explicant-los què és cada cosa que veuen i perceben.



Apunts: 09/09/2010